Ja sé que quan ens iniciem de jovenets a la literatura, ho acostumem a fer a través de llibres pensats per xiquets i xiquetes preadolescents, ja sabeu, rotllo “Los cinco”. El cas és que quan tenia dotze anys, vaig trobar a casa un llibre d'Alex Haley anomenat Raíces on es narra la història de l'esclau capturat a Àfrica i que es deia Kunta Kinte. Sabeu de què us parle? Veritat? En van fer una sèrie a la tele. Ha estat la lectura més intensa de tota la meua la vida, us ho ben assegure. El que més m'impressionava era la persecució d'homes per homes; no acabava d'entendre-ho: com es podia resistir a tanta humiliació sense caure en la bogeria absoluta? És més, com es podia viure tan tranquil·lament després d'haver maltractat, violat i menyspreat tant la vida d'altres éssers humans? El meu cervell adolescent va sobreviure a tanta violència perquè pensava que en aquestos temps eixes situacions ja pertanyien a la història: podia tornar a dormir per las nits.
Hui he presenciat a la plaça vella de Terrassa una escena que m'ha transportat a la angoixa amb què vaig viure la lectura de Raíces: un immigrant africà carregat amb el seu farcell de música pirata estava sent assetjat per una parella de policies municipals motoritzats com si fos un gos rabiós. Ell corria d'un costat a l'altre, per entre mig dels bancs, intentant esquivant les maniobres superguapes de dues motos superxules de la poli, fins que s'ha donat per vençut i l'han encerclat contra la paret. Jo anava amb el meu fill de tres mesos i de cop no he pogut evitar pensar en la mare que va parir eixe nen que ara deixava de ser home i passava a ser gos. Què li diré al meu fill quan veja estes escenes? Com faré per fer-li entendre que la línia divisòria entre home perseguit i perseguidor és tan subtil que la podem travessar sense adonar-nos-en? Quines eines em quedem per evitar la bogeria?
Paradoxes de la vida, Kunta Kinte va lluitar per tornar a la seua aldea i no ho va aconseguir mai. El venedor de música pirata va lluitar per deixar la seva aldea i no vol tornar, pot ser perquè ja no té ni aldea a la que tornar. I tots dos corren
