Beirut

I és que a voltes ens ve de gust sentir música com aquesta. Estos xics són capaços de fer-me sentir molt i molt bé. És música per escoltar relaxadament, amb un dia assolejtat com a imatge al cap, però amb els ulls tancats.

I ja està.

Prova d'incrustació de video, ups!

Ole, ole! ja sé com fer-ho! Mica en mica els camins de la informàtica són un xic menys inescrutables.

Ets el meu destí

Ara, en aquest moment, només et diré:

Ets el meu origen i el meu destí.

Ja ho eres abans de nàixer,

quan ton pare i jo somiàvem en el futur, que ja és present,

un present imperfecte, com ha de ser.

Ets el meu origen i el meu destí.

El teu destí, el que tu tries, és el que jo vull,

perquè el teu origen és el meu destí.

I aquí estaré,

sota l'aixopluc de l'ombra fresca a l'estiu,

dins la coveta calenta durant l'hivern,

per donar-te allò que necessites, fill, tot.

Aquest és el nostre destí.

Pati de llibres

Es un d'aquestos llocs que et convida a tornar i tornar i quan surts te' n vas pensant en el Pati, ple de llibres pels més menuts de la casa, cada llibre una història, cada història un moment per compartir. I és que la Sónia i la Diana saben el que es fan. És un racó de món que no podeu deixar de visitar.
A la dreta del blog, a l'apartat de literatura infantil i juvenil, trobareu el link del seu web

Gràcies per oferir espais com aquest!
Arreveure

Que hi ha al meu blog?

Doncs tot alló que m'agrada. M'estic adonant que el meu blog s'està convertint en el meu lloc de recopilació de llocs webs i blogs que m'agrada tenir controlats. Mira, és una manera com una altra de classificar les meues dèries.
Mica en mica aniré incloent (o desincloent) adreces. Espere que a vosaltres també vos siga d'utilitat.

Divertimento

Divertimento

I

Si
ego
siego
sosiego
di
se
mi
no
desasosiego





II
(Misericordia: madre del sosiego. J. A. Goytisolo).
Ser
míser,
misèria
asfixia el cor
la flanqueja el dia.
És la paraula il·luminada,
matrona de Déu:
miseriCORdia

Ah! Gràcies per la misèria!

Amén

Ejercicio: El Dédalo de Pasífae

EL DÉDALO DE PASÍFAE
(Recreación del mito del Minotauro)

Esta muñeca es la que más me gusta. Mira, la pondré aquí, enfrente de la entrada. No te marches aún, debo hablar contigo.

Soy reina. Mi padre es un Dios. Conozco las artes de la hichecería; sin embargo no puedo salir de aquí, no sabría cómo o ya no me acuerdo. Tú has ayudado a mi esposo a transformar el palacio en un lugar infinito. Ingenio no te falta, y favores del rey tampoco.

Este aposento de los delfines, donde cada día tomo mi baño, es el único que me recuerda cómo es el mar. Lo oigo a lo lejos; en ocasiones alcanzo a oler su perfume salado. Me recuerda la vida. Es aquí, en la habitación de al lado, donde he parido a mis hijos, los hijos del rey, frutos todos ellos de ayuntamientos escuetos. Él no me ama, nunca lo hizo, pero me cela: soy su reina.

La ingenuidad del púber es la que él desea.

Ha llegado el momento en que la luz de todos eclipsada por su desprecio vuelva a brillar. Tú me vas a ayudar. Te diré un secreto: cada vez que tu señor eyacule, la víboras y los ciempiés será lo único que reciban sus amantes.

¿Cuántos años tiene tu hijo? No, no me contestes, ya me hago una idea. ¿Ya lo conoce tu señor? Me ayudarás a entrar y salir del dédalo que me has construido, sólo hasta que pueda hacerlo por mi misma.

...

-Padre, ¿por qué nos han encerrado en esta torre?
-Ayudé a la reina a caminar sin perderse por el laberinto que le construí por morada por orden del rey. En una de sus escapadas conoció a un militar y se enamoró de él; Tauros se llamaba; engendraron un hijo: Minotauro. El rey me culpa de su humillación.