Vaig a explicar-vos un fet real però extraordinari.
Hi havia una vegada una xiqueta que va néixer vella, tan vella que ningú aconseguia esbrinar si l'expressió del seu rostre era degut al patiment o al buit que produeix l’absoluta pèrdua de la il·lusió.
El patiment podria entendre’s: els parts sempre són situacions traumàtiques pels nadons; ells, tan bé com estan a dins del ventre de sa mare i, per algun motiu indeterminat, eixa gent que s’encaparrona en treure’ls del seu cau sense demanar ni permís. A més s’han de retorçar i comprimir de tal manera que han de cabre per l’únic orifici que els és possible; a no ser, és clar, que la seua obstinació per quedar-s’hi obligue a prendre mesures més dràstiques.
Doncs aquesta xiqueta anava més enllà de l’expressió que comunica la ràbia que déu produir eixir de la seua coveta.
Les velles tenen al rostre quelcom que només l’edat ens faria capaços d’entendre-ho. Pot ser és la tranquil·litat d’haver arribat allà on volien; pot ser és el reconèixer que allà on volien arribar, senzillament, no ha estat possible. No ho sé. En qualsevol cas, només els hi queda la menuda il·lusió que pot donar l’horitzó poc llunyà de la resta de la seva vida. I pot ser és això el que els seus ulls intenten transmetre amb aquestes mirades tendres i apaivagades.
Aquesta neneta, tan menudeta com era, i ja tenia eixa mirada, i eixe posat d’esperar i res més. Els dies passen i esperes, perquè saps que el final és imminent. La mare es va espantar, i qui no!, davant de tanta senectut.
Tal i com ens ensenyen des de gairebé l’incipient ús de la raó, hem de madurar de forma paral·lela en cos i ànima (cadascú que interprete l’ànima de la forma més familiar possible). Tots dos, alhora que maduren han d’evolucionar cap al futur, perquè és allí on hi serem persones de debò, abans només som projectes d’homes i de dones (esta afirmació, per sort, no tothom ni totdom la comparteix). Però, què passa si l’ànima hi ve i el cos hi va? Sí, l’evolució ja n’és de paral·lela, ja, però inversa! Us heu imaginat alguna volta que això pogués succeir? Doncs ella, la nostra protagonista, és el que va experimentar al llarg de la seva vida.
Quan els xiquets del barri jugàven a tirar-se pedres els uns als altres perquè havien de defensar no sé quina fortificació de cartró, ella estava intentant enraonar amb els adults dels misteris de la vida, de per què estem on estem sense res més a dir. És clar, tot i que la seua ànima de vella ho intentés, no era capaç de fer-se entendre. Encara no havia passat per la escola el suficient temps com per exercitar la psicomotricitat fina necessària per escriure, ni la coordinació oculo–motora per llegir sense saltar-se cap paraula ni cap línia. Activitats totes dues imprescindibles per poder articular el pensament ( o, al menys, això és el que diuen els entesos – pot ser per això que els pardals podria ser que en tinguen, de pensament, però com que no dominen la psicomotricitat fina ni tenen prou desenvolupada la coordinació oculo – motora, aleshores els és molt difícil articular el seu pensament… i menys encara comunicar-lo – .
Ja d’adolescent, la seguretat del camí que li havia tocat recórrer per arribar al final, i a més per tots sabut, no compensava amb la saviesa amb què li havia estat atorgada des del moment de nàixer. És molt possible que tots i totes, en un moment donat de la nostra vida, hem hagut de fer un camí més que conegut. La primera vegada se’ns va fer llarg, interessant i, pot ser fins i tot, misteriós; però quan ja l’hem desgastat de tant anar i tornar, segur que tenim la sensació de què la distància entre els dos punts extrems ha minvat donat el poc temps que triguem en recórrer-ho.
Només, a partir del moment en què va decidir canviar el seu destí. Només des de la tossuderia de trencar amb els lligams de la trajectòria gravada al seu interior per moltes i moltes generacions fent el mateix. Només des de la seguretat que de vida, només en tenim una i prou, va ser llavors quan va començar a desenvellir. Cada dia, us ho assegure, és més jove. Llàstima que el seu cos encara no se n’ha adonat d’este petit detall i continua evolucionant com si res, cap al final inexorable.
Moltes vegades pense que eixa mirada d’algunes iaies no és una altra que la felicitat d’haver arribat a l’horitzó que no tenia res a vore amb el que els va ser destinat al moment d’abandonar l’úter de les seues mares. Pot ser no és el que varen somiar, però com que al final, el camí va canviar la seua trajectòria predeterminada, la vida se’ls va fer més vida, i la mort, més natural.
