dissabte, 19 de febrer del 2011

Las vacas voladoras

Las vacas voladoras son una especie animal que sí existe.
Tal y como lo lee: sí existe.

Sinó mire a su alrededor y verá un número considerable de jóvenes mirando al infinito por encima de sus cabezas, como ensimismados, como si sus ojos viesen a través del tiempo y del espacio. Fíjese que esos chicos y chicas no parpadean, quizá para no perder detalle de la belleza de un animal tan inmenso volando plácidamente por los prados azules del cielo. Pregúnteles y verá como tengo razón. (Bueno, eso si quieren decir la verdad, ya sabe que a estas edades la verdad es un concepto que aún no está definido del todo: la verdad para ellos es “comme ainsi comme asá”. Para nosotros, los adultos, la verdad es algo más esquemática, por eso no podemos ver las vacas voladoras, ni la luna de Valencia, ni las musarañas montando una gran dormida colectiva. “C'est la vie”).

¿Pero cómo? ¿No se acuerda de cuando usted tenía la misma edad y el mismo aspecto que estos retoños? ¿Nunca dejó sus ojos libres como hacen ellos ahora? ¿Qué drama le impidió desarrollar la vista fina? Sí, sí, se lo aseguro, yo aún me acuerdo incluso de los colores de las manchas de los lomos de las vacas; es más, creo recordar que cuando llovía ellas aprovechaban para vaciar sus ubres y así nutrir la tierra con su leche. Sólo había que atreverse a salir a la calle mientras llovía, mirar hacia arriba sin parpadear y dejarse llorar por las gotas de lluvia, entonces podías apreciar gotas blancas, radiantes y pesadas: ¡era fantástico! Las vacas, locas de alegría, iban por ahí por las nubes ordeñándose unas a otras, poniendo su leche en regaderas para vaciarlas de inmediato (ya se sabe que la leche puede amargarse muy rápido si no se consume al poco de ser ordeñada).

“C'est le lait”.

MAG

-Venc un raig de llum blau per un somni!

-A vore! Tu, xiquet!
què faries amb el faig blavós que t’oferisc?
Anar a la lluna com un coet,
pujar les escales que hi trobaré
i llançar-me a la ingravitació!

I vos, dama de la finestra?,
quin seria son fantàstic somni?,
si donar-m’ho no li suposés
una buidor insuportablement funesta,
és clar;
penseu que el vermell és el llum que oferisc.
-Jo? Em demaneu a mi, xicotet Mag?
Vestir-me amb els fotons rojos que li comprés,
perquè l’esclat de joia del meu cor no es notés
i, llavors, caminar mar endins.

-Venc raigs de llum de colors!
Compre somnis oblidats!

-Ai mareta, jo en vull de verds i blaus,
ben lluents! anussats amb fils daurats.
-Filleta no, que per molt que ho desitjares,
els teus somnis,
escolta’m bé,
encara no són records.

dijous, 1 de juliol del 2010

Ferida de guerra!



Canal 9 retalla un 70% el pressupost del doblatge condemnant al atur 500 families valencianes i ferint de mort la difusió del valencià
En què es gasta Canal 9 els teus diners?
http://www.cpd.org.es/
http://colprodobval.blogspot.com/

És un missatge del col·lectiu de Professionals Valencians del Doblatge.

Anime a que tots els catalanoparlants que tingueu blog a reproduir aquest missatge. Aquesta és la política del PP al País Valencià. Fer desaparéixer vuit segles de valencianitat lingüística i cultural de forma lenta i ferma.

En aquest país hem arribat a unes quotes de vergonya impressionant. Esperem que el poble valencià s’adone del que passa.

divendres, 19 de febrer del 2010

František Kupka (Opočno, 1871 - Puteaux, 1957


Les coses bones apareixen quan menys t'ho esperes.

Buscant a google imatges vaig trobar per casualitat aquest pintor. El primer quadre que vaig estar mirant durant llarga estona és el que he triat per l'encapçalament del bloc que esteu llegint.


Pintor txec nascut al segle XIX i mort al XX. Si veieu la seua obra veureu que està en constant evolució (crec que la majoria d'artistes fan això d'evolucionar, perdoneu la meua ignorància), però pel que he llegit durant estos dies, va ser un dels pioners de l'art abstracte.

No us puc dir gaire més, nomś que gaudiu de les obres que us estic presentant.




PD: Perdoneu si la tria està desendreçada cronològicament, però és que encara no domine gaire això dels posts. Ejem, mica en mica...